D’un temps ençà a Catalunya s’està parlant molt de l’enoturisme i dels diferents models que cada destinació podria implantar en els propers anys per potenciar el gran esforç que estan fent els cellers i altres iniciatives privades per tal d’atraure turistes. Damià Serrano, per exemple, ens parla del model Rutes del vi en aquesta càpsula audiovisual de la Conca 5.1. Però com bé diu, no totes les rutes del vi tenen la infraestructura que requereix una ruta, i jo sostinc que no totes les regions cal que creïn una ruta del vi, en realitat, si no tenen la infraestructura, potser que escullin un altre model que s’adapti més a les seves necessitats.
Saint-Émilion
Església monolítica Saint-Émilion
En un viatge que vaig fer a Bordeus fa poc vaig poder observar dos models ben diferents d’enoturisme, el de Saint-Émilion i el de Pauillac. A Saint-Émilion tothom que hi anava s’enamorava immediatament del poble. Els cellers, que allà s’anomenen chateaux, els restaurants amb les seves terrasses, les glamouroses viniteques plenes de grans anyades i d’accessoris enològics sofisticats i les cases d’hostes o els hotels rurals de luxe són tan sols complements d’una molt ben consolidada ruta del vi. L’epicentre de tot és la oficina de turisme, un organisme concertat que gestiona les reserves dels milers d’estrangers que cada any demanen visitar el poble i fer-hi alguna activitat relacionada amb el vi. Però, cal dir-ho tot, el poble té un encant ja de per si sol. Tots aquells carrerons fets de pedra calcària, la majoria d’ells exclusius per vianants o l’espectacular i gegant església monolítica sota terra, creen un emplaçament perfecte pels enoturistes. La seva virtud és haver-ho sabut coordinar tot amb tanta eficiència.
Les activitats en xarxa o paquets turístics costen molt de fer perquè requereixen un gran esforç per l’empresari que ha de sortir de la seva zona de confort i adaptar-se als horaris d’altres empreses. Fer paquest implica resoldre com es faran els cobraments, si ho farà una de les parts implicades o una agència de viatge externa. A més els paquets que triomfen són aquells que es poden oferir sempre, com un producte més, en canvi els que són una oferta puntual, com si es tractés d’un esdeveniment únic, costen molt més de vendre. És per això que un organisme que coordina i incentiva la creació de paquets turístics i que a més els ven, com la oficina de turisme de Saint-Émilion és una gran avantatge pel visitant, ja que li simplifica molt la logística i li fa estalviar temps.
Chateau Margaux
El municipi de Pauillac, en canvi, no gaudeix d’aquesta elegància ni d’aquesta bellesa. Al capdavall d’aquest poble abandonat hi ha les restes d’una antiga petroliera que quan va tancar va deixar sense feina a molts treballadors que encara semblen vagar per aquestes contrades, resignats a una vida de pobresa i desencís. Durant el viatge havíem previst fer una ruta en bicicleta entre les vinyes i la vam anul·lar arran de la desmotivació que transmetia aquell paisatge. I és que resseguint el cabal d’un ampli riu fangós, opac i tèrbol s’arribava a una central nuclear que es divisava a l’horitzó. Per altra banda, Pauillac disposa d’alguns del chauteaux que més es cotitzen a la regió bordelesa, com el conegut Chateau Mouton-Rothschild o Chateau Latour, per contra no han creat cap ruta del vi. No l’han creat perquè, desenganyem-nos, no els hi cal. A més el seu sistema de contribució resulta pràcticament medieval i els cellers no col·laboren en la hisenda municipal, motiu que explica les extremes desigualtats socials que pateixen.
Però la qüestió és que no tota regió vinícola compleix els requisits d’una autèntica ruta del vi, però per sort hi han altres models igual de vàlids. En aquest cas el model rau en que cada celler esdevingui un complex turístic que cobreixi totes les necessitats dels riquíssims visitants. Tenen habitacions a l’hotel, servei de càtering, sales de tast estupendes amb vistes a les vinyes (no a la central nuclear), tots els accessoris necessaris pel vi, un personal molt ben preparat per atendre els turistes d’arreu del món, etcètera. La oficina de turisme de Pauillac, per tant, es dedica a posar en contacte els turistes amb els diferents chateaux, on si cal els deixaran aparcar el seu helicòpter entre les vinyes o els recolliran en limusina a l’aeroport.
Chateau Petrus
La conclusió, a banda que Pauillac té diversos problemes socials que hauria de resoldre pel seu propi bé, és que el model enoturístic de cada destinació ha de potenciar allò ja existent en el territori. Ha de coordinar les diferents parts per tal de fer-ne promoció i augmentar-ne la visibilitat. Perquè nosaltres no recordarem la majoria dels noms dels cellers que vam visitar a Bordeus, recordarem els preciosos chateaux de Bordeus i cada una de les experiències viscudes i algunes marques que ens quedaran associades a l’experiència com ara Bordeus i Saint-Émilion. Ah! i que vam passar per davant de Chateau Margaux i de Chateau Petrus, i vam tirar una foto a la façana.
Article publicat al blog La Conca 5.1. al mes de juliol de 2015
