Eren les vuit del vespre a la Rambla de Figueres, una rambla que bullia de gent participant entusiasmada a la XXX Mostra del Vi de l’Empordà. Havíem viscut un dia intens de conferències durant el MarcaVi 2014, a hores d’ara el seminari de referència en creació de marca de vi de Catalunya. Paul Wagner, el darrer ponent d’aquesta jornada i el més esperat, i jo voltàvem les paradetes dels cellers que deixaven tastar els seus vins a canvi d’alguns tiquets. Tot passejant sota uns enormes globus en forma de raïm que embolcallaven l’espai de degustació, vam encetar una conversa.
Mentre jo m’esforçava per fer-li tastar els vins més representatius ens vam topar amb un vi controvertit, el Toca’t de l’Ala de Roig i Parals. El meu comentari sobre el vi va desencadenar un debat que vaig trobar enriquidor i que tinc la sort de poder compartir a través d’aquest article. I així, tot sopant i tastant les ampolles commemoratives de la 30ena Mostra, el Floresta 2013 i el Terres Negres 2012, Paul Wagner s’esforçava per convèncer-me que el terroir poc tenia a veure amb les característiques organolèptiques del vins.
Varis van ser els exemples que, de forma estricta i racional, sostenien la seva teoria. I és que ell, com a experimentat tastador de vins internacionals, havia viscut en moltes ocasions la confusió davant d’un tast a cegues on el vi que semblava ser de Bordeus resultava ser de Sud-Àfrica, on el blanc menys mineral era de Chablis i on el Pinot més foral, més vell i més equilibrat provenia d’Estats Units. Paul Wagner defensava que la mà de l’home és capaç d’incrementar les possibilitats naturals d’una vinya. Si bé coincidíem en dir que el terroir condiciona el vi, estàvem en desacord en decidir el seu grau d’incidència.
Però de fet, més enllà del debat em va sorgir un dubte de concepte. Wagner sostenia que el que sí resultava determinant a l’hora de definir un vi era la cultura enològica, els hàbits en el procés d’elaboració. I si bé aquí coincidíem plenament, a mi em creava una altra qüestió. Fins ara sempre havia pensat que les formes tradicionals d’elaboració formaven part de l’ampli concepte de terroir, és a dir que la cultura enològica d’una regió era un element més del terroir d’aquell vi, però no és així com el professor de màrqueting vinícola del Napa College ho entenia.
Així doncs vaig haver de fer un afegitó a la meva definició de terroir que fins ara comprenia: els tipus de varietats de raïm; el clima que en determina el volum d’aigua, els tipus de vent i la temperatura; la ubicació geogràfica, posició respecte els rajos solars i entorn natural de la vinya; la morfologia del terreny i la seva composició mineral; i finalment, i ara amb anotacions al costat, les persones que fan el vi, els seus mètodes d’elaboració i la seva evolució com a artistes del vi que observen, analitzen i utilitzen els recursos naturals per crear un vi que expressi qui són i que els ajudi a deixar empremta en aquesta món, ja sigui en el nou món o en el bressol mediterrani de la cultura del vi.
Article publicat el 23/09/14 a la secció [ENOTOUR] del blog La Conca 5.1
